sábado, 5 de enero de 2013

Desajardinem-nos


Desajardinem-nos l’una a l’altra.

Vull ser natura salvatge al teu costat.
Vull lligar-me a tu de manera improvisada.
Ens caldrà la violència equilibrada,
i ens caldrà l’amor dels amants.

Vull fer créixer les meves llavors a la teva fèrtil mirada.
Vull ballar sense pensar els passos cada vegada.

Desajardinem-nos, sortim del nostre test.
Vull trobar, a poc a poc, amigues a la terra humida de ta pell...
Tes pigues...
Mirarem el sol i somriurem amb ell.

Vull llençar arrels invertides cap al cel,
i amb les branques, les nostres branques, ens abraçarem.
I el ferotge ocell farà un crit cada nit,
i, el tendre, a la matinada.

Ara que la pluja ens fa virtut,
Ara que la Lluna no vigila,
Ara que la Terra gira,
Desajardinem-nos.

Vull deixar caure la suau flor de les carícies al buit.
Beuré del suc del nostre dolç fruit,
fins pansir-lo. Tot haurà acabat...
Haurem de tornar a començar.

Desajardinem-nos, dora, ara,
que el cel encara és nostre.

Desajardinem-nos l’una a l’altra.

jueves, 3 de enero de 2013

Las mentiras de las hadas I

Lo que nunca nos contaron es que la desobediente Caperucita, en realidad, dijo que iba a casa de la Abuelita para quedar con el Lobo a y media.

domingo, 2 de diciembre de 2012

El secret de la Marina


Fa uns anys vaig conèixer a una nena realment preciosa. Cabells clars de sol, ulls d’olor a terra humida, somriure de mediterrani... Era una nena molt riallera, capaç de regalar la pau d’un món sencer amb només una mirada.

La vaig trobar durant una tarda calorosa pels carrers plens de vida de l’estiuenca Barcelona. Ella mirava com un gat es pentinava amb la llengua amb ullets de curiositat, aquells ulls innocents que només pot tenir un nen petit. Estava ajupida, amb les manetes posades al terra, aquell terra tan brut que només pot tenir una ciutat on mai hi plou. Jo la mirava amb tendresa, em va sorprendre veure una nena tan petita sola al carrer. Ningú la vigilava, ningú la cuidava. No li calia.

De cop va començar a córrer amb els braços estesos cap aquell gat que es rentava sota un raig de sol. El gat va fugir per un impuls natural i la nena va quedar-se quieta, sense entendre res, amb un dolç i trist gest que em va fer intervenir.

Es deia Marina. I creia que els gats no l’estimaven.

– T’explicaré un secret, – li vaig dir – no és que els gats no t’estimin, és que són molt tranquils i, si t’hi vols acostar, ho has de fer molt a poc a poc per no espantar-los.

La Marina va escoltar les meves paraules amb molta atenció i va perdre la seva mirada cap a l’horitzó mentre la seva boca oberta deixava veure les dentetes que li estaven creixent. De seguida vaig veure que portava les mans molt brutes d’haver estat jugant pel terra. Vam anar a la font i se les va rentar.

– Ara et vull explicar jo un secret, però no li pots dir a ningú. – em va dir.
– Pots estar tranquil·la, que no li explicaré a ningú. T’ho prometo – li vaig respondre.

Va començar a explicar-me aquell secret gesticulant amb el cos molt intensament tot allò que deia. Resulta que, quan es quedava adormida al sofà, li sortien unes ales molt grans amb les que podia anar volant al seu llit sense despertar-se. Tot això ho sabia perquè moltes nits s’havia adormit al sofà i s’havia despertat al llit.
Em va dir, també, que no sempre anava del sofà al seu llit, que a vegades volava pel cel, sobre el mar...

– Quina sort tens, Marina! Has d’estar molt contenta perquè molta gent vol volar però no té ales i no ho pot fer...
– Sí... però és que només puc volar per la nit... només puc volar quan em quedo dormida...
– I, què? És genial tenir ales, sigui com sigui!
– Ja... – va dir amb certa insatisfacció.

– Escolta’m, Marina, per què és un secret això? Per què no ho pot saber ningú?
– És que... si la meva mare sap que a la nit jo me’n vaig per la finestra i volo pel cel sense permís, em renyarà... Per això no li pots dir a ningú, m’ho has promès, eh?
– Oh, i tant que sí! No et preocupis!

La Marina va somriure, em va fer una abraçada gegant i em va dir “gràcies”.

Una nena realment preciosa. Cabells clars de sol, ulls d’olor a terra humida, somriure de mediterrani... Capaç de regalar la pau d’un món sencer amb només una mirada... Es deia Marina.


 Somriure de mediterrani.



I ara, després d’aquests anys, et demano perdó, Marina. Perdona’m per haver explica’t el teu secret ara, avui. Espero que la teva mare mai llegeixi aquestes paraules. I, si les llegeix, espero que no et renyi.

He escrit això perquè vull explicar-te que em vas canviar la vida quan et vaig conèixer. Vas aparèixer de cop i em vas donar una de les lliçons més importants que mai m’han donat. Vull que sàpigues que era jo la que havia de somriure, abraçar-te i dir-te “gràcies”.

Gràcies, Marina. Gràcies per aparèixer al meu camí, gràcies per confiar en mi, gràcies per ensenyar-me a fer que em creixin ales...

Només espero, des d’aquí, que els anys que han passat t’hagin fet créixer sense abandonar els teus ullets capaços de regalar la pau d’un món sencer. Espero que t’hagis adonat de que els gats estimen a tothom. Espero que no hagis deixat de fer créixer les teves ales ni una sola nit. I espero, sincerament, que hagis trobat la manera de volar sense estar adormida. Espero que hagis entès que per volar no et cal dormir, només et cal somniar.

Gràcies, Marina. Somniaré per trobar-te alguna nit pel cel, sobre el mar...

jueves, 29 de noviembre de 2012

Confesiones de algún loco romántico

Hoy hace un año que ya no estás y te recuerdo todos los días desde que partiste.
Se me está haciendo muy duro vivir sin ti, el cielo no es tan azul, la hierba no es tan verde y mi corazón no late tan deprisa. 
Te imagino viéndome desde las nubes y sé que estarías orgullosa de mi, sé que desearías echarme la bronca cuando no me hago la cama por las mañanas, sé que me despertarías en esas frías mañanas de invierno cuando mis oídos han ignorado el aviso del despertador, sé que continuarías queriéndome igual que el día que nací. 
Se me está haciendo muy duro vivir con tu ausencia porqué nunca he imaginado una vida sin ti.
Siempre cuidaste de mi sin esperar nada a cambio, recuerdo las salidas del colegio cuando me venías a buscar con la botella de agua y el chicle, recuerdo cuando me hacías la mochila del fútbol y me recordabas donde habías puesto los guantes...

Te recuerdo y siempre lo haré porque estás en mi corazón y eso nadie me lo podrá arrebatar, ni la más feroz tormenta, ni el más plácido atardecer.
Siempre, siempre, siempre...

Winston Reeves 29-11-2012

martes, 23 de octubre de 2012

Hielo


El hielo, aburrido de tanto esperar a que lo rompiéramos, se deshizo. Tan solo quedó un fino charco de agua ante nosotros. Un tembloroso espejo donde se reflejaba nuestra historia vacía y todo lo que podríamos haber sido y no seremos jamás. Pero el charco no tardó mucho en desaparecer, se desvaneció, se mezcló con el aire que respiramos al no decirnos adiós.

Hoy tu mirada es la imagen del hielo que nunca rompimos. Te miro y no veo nada. Nada.

viernes, 5 de octubre de 2012

La màgia d'estimar-te


- Si poguessis tenir un poder màgic, quin escolliries? – em preguntaven sempre de petita.
- Volar! – deia jo sense dubtar ni un instant.

Volar...

Fins fa poc jo creia que volar era cosa de màgia. Creia que només podria aconseguir enlairar-me si tenia una catifa màgica, un casquet volador, un núvol Kinton o unes ales d’ocell increïblement grans. Jo creia que, si volia volar, necessitaria un munt de pols de fada i un munt de bons pensaments, o una vareta màgica i un bon conjur, o una escombra i una nit de lluna plena.

Fins que et vaig conèixer.

I vaig volar.

Per primer cop vaig volar sense pols de fada, sense vareta, sense catifa, sense casquet i sense núvol. No em calien.

I jo que creia que només es podia volar amb màgia... Ara que sóc amb tu, he entès que per volar només cal estimar-te.

domingo, 30 de septiembre de 2012