Fa uns anys vaig conèixer a una nena realment preciosa.
Cabells clars de sol, ulls d’olor a terra humida, somriure de mediterrani...
Era una nena molt riallera, capaç de regalar la pau d’un món sencer amb només
una mirada.
La vaig trobar durant una tarda calorosa pels
carrers plens de vida de l’estiuenca Barcelona. Ella mirava com un gat es
pentinava amb la llengua amb ullets de curiositat, aquells ulls innocents que
només pot tenir un nen petit. Estava ajupida, amb les manetes posades al terra,
aquell terra tan brut que només pot tenir una ciutat on mai hi plou. Jo la
mirava amb tendresa, em va sorprendre veure una nena tan petita sola al carrer.
Ningú la vigilava, ningú la cuidava. No li calia.
De cop va començar a córrer amb els braços
estesos cap aquell gat que es rentava sota un raig de sol. El gat va fugir per un impuls natural i la nena va quedar-se quieta, sense entendre res, amb un
dolç i trist gest que em va fer intervenir.
Es deia Marina. I creia que els gats no l’estimaven.
– T’explicaré un secret, – li vaig dir – no és
que els gats no t’estimin, és que són molt tranquils i, si t’hi vols acostar,
ho has de fer molt a poc a poc per no espantar-los.
La Marina va escoltar les meves paraules amb
molta atenció i va perdre la seva mirada cap a l’horitzó mentre la seva boca
oberta deixava veure les dentetes que li estaven creixent. De seguida vaig
veure que portava les mans molt brutes d’haver estat jugant pel terra. Vam anar
a la font i se les va rentar.
– Ara et vull explicar jo un secret, però no
li pots dir a ningú. – em va dir.
– Pots estar tranquil·la, que no li explicaré
a ningú. T’ho prometo – li vaig respondre.
Va començar a explicar-me aquell secret
gesticulant amb el cos molt intensament tot allò que deia. Resulta que, quan es
quedava adormida al sofà, li sortien unes ales molt grans amb les que podia
anar volant al seu llit sense despertar-se. Tot això ho sabia perquè moltes
nits s’havia adormit al sofà i s’havia despertat al llit.
Em va dir, també, que no sempre anava del sofà
al seu llit, que a vegades volava pel cel, sobre el mar...
– Quina sort tens, Marina! Has d’estar molt
contenta perquè molta gent vol volar però no té ales i no ho pot fer...
– Sí... però és que només puc volar per la
nit... només puc volar quan em quedo dormida...
– I, què? És genial tenir ales, sigui com
sigui!
– Ja... – va dir amb certa insatisfacció.
– Escolta’m, Marina, per què és un secret
això? Per què no ho pot saber ningú?
– És que... si la meva mare sap que a la nit
jo me’n vaig per la finestra i volo pel cel sense permís, em renyarà... Per
això no li pots dir a ningú, m’ho has promès, eh?
– Oh, i tant que sí! No et preocupis!
La Marina va somriure, em va fer una abraçada
gegant i em va dir “gràcies”.
Una nena realment preciosa. Cabells clars de
sol, ulls d’olor a terra humida, somriure de mediterrani... Capaç de regalar la
pau d’un món sencer amb només una mirada... Es deia Marina.
I ara, després d’aquests anys, et demano
perdó, Marina. Perdona’m per haver explica’t el teu secret ara, avui. Espero
que la teva mare mai llegeixi aquestes paraules. I, si les llegeix, espero que
no et renyi.
He escrit això perquè vull explicar-te que em
vas canviar la vida quan et vaig conèixer. Vas aparèixer de cop i em vas donar una de les lliçons més importants que mai m’han donat. Vull que
sàpigues que era jo la que havia de somriure, abraçar-te i dir-te “gràcies”.
Gràcies, Marina. Gràcies per aparèixer al meu
camí, gràcies per confiar en mi, gràcies per ensenyar-me a fer que em creixin
ales...
Només espero, des d’aquí, que els anys que han
passat t’hagin fet créixer sense abandonar els teus ullets capaços de regalar la
pau d’un món sencer. Espero que t’hagis adonat de que els gats estimen a
tothom. Espero que no hagis deixat de fer créixer les teves ales ni una sola
nit. I espero, sincerament, que hagis trobat la manera de volar sense estar
adormida. Espero que hagis entès que per volar no et cal dormir, només et cal
somniar.
Gràcies, Marina. Somniaré per trobar-te alguna nit
pel cel, sobre el mar...
