A la ciutat, els ocellets són els estels fugaços del matí. Creuen el trosset de cel que es pot veure entre edifici i edifici, acaricien el blau que s’endevina per lògica científica, em fan aixecar la vista durant un instant i em porten el record fresc de la grandesa i riquesa de tot allò que hi ha fora d'aquest lloc que ens fa esclaves. I llavors volo amb aquell ocell-estel durant una estoneta. A vegades xiulo i tot sense adonar-me’n; sóc un ocell-estel. Quina lleugeresa!
Però, amb la inevitable i típica fugacitat dels moments volàtils, l’ocell-estel em deixa de ser visible i es perd girant cantonada. Deixo de volar i, encara pitjor, penso que no he volat en cap moment. Quina tonteria! Continuo caminant cap a casa.
A la ciutat, els ocellets són els estels fugaços del matí. Amb peticions de desitjos més o menys impossibles incloses.
No hay comentarios:
Publicar un comentario