domingo, 2 de diciembre de 2012

El secret de la Marina


Fa uns anys vaig conèixer a una nena realment preciosa. Cabells clars de sol, ulls d’olor a terra humida, somriure de mediterrani... Era una nena molt riallera, capaç de regalar la pau d’un món sencer amb només una mirada.

La vaig trobar durant una tarda calorosa pels carrers plens de vida de l’estiuenca Barcelona. Ella mirava com un gat es pentinava amb la llengua amb ullets de curiositat, aquells ulls innocents que només pot tenir un nen petit. Estava ajupida, amb les manetes posades al terra, aquell terra tan brut que només pot tenir una ciutat on mai hi plou. Jo la mirava amb tendresa, em va sorprendre veure una nena tan petita sola al carrer. Ningú la vigilava, ningú la cuidava. No li calia.

De cop va començar a córrer amb els braços estesos cap aquell gat que es rentava sota un raig de sol. El gat va fugir per un impuls natural i la nena va quedar-se quieta, sense entendre res, amb un dolç i trist gest que em va fer intervenir.

Es deia Marina. I creia que els gats no l’estimaven.

– T’explicaré un secret, – li vaig dir – no és que els gats no t’estimin, és que són molt tranquils i, si t’hi vols acostar, ho has de fer molt a poc a poc per no espantar-los.

La Marina va escoltar les meves paraules amb molta atenció i va perdre la seva mirada cap a l’horitzó mentre la seva boca oberta deixava veure les dentetes que li estaven creixent. De seguida vaig veure que portava les mans molt brutes d’haver estat jugant pel terra. Vam anar a la font i se les va rentar.

– Ara et vull explicar jo un secret, però no li pots dir a ningú. – em va dir.
– Pots estar tranquil·la, que no li explicaré a ningú. T’ho prometo – li vaig respondre.

Va començar a explicar-me aquell secret gesticulant amb el cos molt intensament tot allò que deia. Resulta que, quan es quedava adormida al sofà, li sortien unes ales molt grans amb les que podia anar volant al seu llit sense despertar-se. Tot això ho sabia perquè moltes nits s’havia adormit al sofà i s’havia despertat al llit.
Em va dir, també, que no sempre anava del sofà al seu llit, que a vegades volava pel cel, sobre el mar...

– Quina sort tens, Marina! Has d’estar molt contenta perquè molta gent vol volar però no té ales i no ho pot fer...
– Sí... però és que només puc volar per la nit... només puc volar quan em quedo dormida...
– I, què? És genial tenir ales, sigui com sigui!
– Ja... – va dir amb certa insatisfacció.

– Escolta’m, Marina, per què és un secret això? Per què no ho pot saber ningú?
– És que... si la meva mare sap que a la nit jo me’n vaig per la finestra i volo pel cel sense permís, em renyarà... Per això no li pots dir a ningú, m’ho has promès, eh?
– Oh, i tant que sí! No et preocupis!

La Marina va somriure, em va fer una abraçada gegant i em va dir “gràcies”.

Una nena realment preciosa. Cabells clars de sol, ulls d’olor a terra humida, somriure de mediterrani... Capaç de regalar la pau d’un món sencer amb només una mirada... Es deia Marina.


 Somriure de mediterrani.



I ara, després d’aquests anys, et demano perdó, Marina. Perdona’m per haver explica’t el teu secret ara, avui. Espero que la teva mare mai llegeixi aquestes paraules. I, si les llegeix, espero que no et renyi.

He escrit això perquè vull explicar-te que em vas canviar la vida quan et vaig conèixer. Vas aparèixer de cop i em vas donar una de les lliçons més importants que mai m’han donat. Vull que sàpigues que era jo la que havia de somriure, abraçar-te i dir-te “gràcies”.

Gràcies, Marina. Gràcies per aparèixer al meu camí, gràcies per confiar en mi, gràcies per ensenyar-me a fer que em creixin ales...

Només espero, des d’aquí, que els anys que han passat t’hagin fet créixer sense abandonar els teus ullets capaços de regalar la pau d’un món sencer. Espero que t’hagis adonat de que els gats estimen a tothom. Espero que no hagis deixat de fer créixer les teves ales ni una sola nit. I espero, sincerament, que hagis trobat la manera de volar sense estar adormida. Espero que hagis entès que per volar no et cal dormir, només et cal somniar.

Gràcies, Marina. Somniaré per trobar-te alguna nit pel cel, sobre el mar...